Seleccionar página

Si me coneixeu, ja sabreu esta història, però si heu pensat «Termi? Qui?» ara vos ho explico.

Jo sóc de Tortosa, que és un poble o una gran capital, depenent de si vius allí o de si ets l’alcaldessa.

Al mig del riu Ebre tenim lo monument franquista.. És com un consolador cyberpunk. L’autor (Franco) ja està mort, només li fan fotos los turistes i la mitat dels tortosins lo vol fotre tombat. És la nostra Sagrada Família.

Vos parlaria de Tortosa durant hores però avui he vingut a parlar-vos de mi i de la meua família. Lo meu nom científic és Alberto Rodolfo Lamote de Grignon Aranda. Tots heu pensat lo mateix: tinc nom de portaveu de Vox.

Sóc lo menut de cinc germans. Me porto 20 anys en lo més gran i 17 en la quarta. A ells 4 los van produir en sèrie. El showrunner era fantàstic. Mons pares seguien el guió: Un fill per temporada i una season finale de traca i mocador. Sóc lo remake dolent.

Fent un símil futbolístic, jo seria l’últim gol de la maneta. Lo gol d’Iván Iglesias. Lo gol de Jeffren Suárez. Del que no se’n recorda mai ningú.

Sóc membre d’una família molt nombrosa. Los Aranda, la família de ma mare. Ella també són 5 germans. Tinc 4 tios i 4 ties que han tingut 5 fills. Som 25 cosins germans. He estat a més bodes que Paquito el Chocolatero.

Hi ha hagut algun divorci, és veritat, però també se celebra molt a casa. Per dos motius: per què és la fi d’un matrimoni que no era feliç, i perquè això dóna llum verda a una nova boda. I un Aranda mai diu que no a una barra lliure.

Mons cosins, seguint les tradicions, també crien com a conills. Ja tenen 3 o 4 o 5 fills cada un, lo que mos porta a la lògica celebració del bateig. Los bateigs són com les bodes però sense baralles de cunyats abans del postre.

Per llei de vida, també he tingut que anar a varios funerals. Los 4 habituals, los iaios i iaies, i algun afortunat que s’ha escaquejat abans d’hora. Los funerals a la meua família són com les bodes però acaben en menos morts.

Ma mare és aragonesa i és tossuda com ella sola.

Grans moments de la història de la Humanitat serien molt diferents si ma mare hagués estat allà. A ma mare la conviden a l’últim sopar en los apòstols i segur que Judes i Jesús l’acaben crucificant. O Chernobyl, per exemple. Ma mare entra a la Zona 0 armada en una vaieta i la vaporeta i te neteja la radiació, t’apaga l’incendi del nucli i li borra la taca del cap a Gorbachov.

I a vegades no sap callar, és poc diplomàtica. Un dia me’n va fer una… Ella tenia una joieria i als estius, quan la dependenta feia vacances, los germans feiem algunes hores allà per a que no estés sola. Tenia moltes clientes gitanes que li compraven peces d’or a plaços i ella les reservava hasta que ho tenien tot pagat, que los ho donava. Un dia arriba uan clienta i li diu “Aquella pulsera que me vendiste me la han robao” i ma mare sense pensar-s’ho li diu “¿PERO A VOSOTROS QUIEN OS ROBA?”

Per part de pare la cosa és més calmada. Los Lamote de Grignon som de ritme pausat però segur. Anem lents perquè anem lluny. Lo que passa és que a vegades no sabem on anem, se mos penja el Windows…

Per part de pare tinc dos ties però no m’ha donat cosins. Una se va fer monja i va decidir consagrar la seua vida al Senyor. L’altra va decidir que a ella no la tocava ni Déu.

Mun pare és un home de gustos senzills. Per a que anar a sopar fora si tens sopar a casa? Per a què anar al cine si ja fan pel·lícules per la tele?

Un dia van vindre los pintors no el van vore i li van tirar el plàstic protector per damunt.

Però també és un home en un gran sentit de l’humor.

L’any passat va morir un cosí de mun pare. Pocs dies abans de Tots Sants ja estava molt malament i estaven a casa esperant lo inevitable. Vam passar a saludar a la familia i li vam portar una caixeta de panellets que haviem fet. Lo dia 1 de novembrem, estavem tots dinant a casa i truquen dient que ja havia mort. Mos vam mirar tots, en una espècie de catàrsi col·lectiva i mun pare diu en un to solemníssim “Pos sembla ser que no li van agradar los panellets”.

Un altre dia vos explicaré més coses.